La Pràctica de 'Simplement Seure'*
Prasadacarin
Director del Centre Budista de Estocolm
Quan vaig concebre el títol i el tema, i vaig escriure una mena de descripció a la pàgina web sobre "fer, ser i anar més enllà", no tenia ni idea de què implicaria això a la pràctica. El que pensava era parlar un poc sobre una manera de meditar i practicar, cosa que en si mateix problematitzaré d'ací a un temps, que es diu "simplement seure". Açò és una cosa que es fa en esta tradició del budisme, tot i que no es pot fer "simplement seure", com voreu prompte. Així que vaig pensar que exploraríem això de "fer i ser" en relació amb esta anomenada pràctica o no-pràctica de simplement seure.
Abans de la pausa, tenia la intenció de parlar un poc sobre l'esperit, la idea darrere de simplement seure, potser en contrast amb altres tipus de meditació. Després, compartiré algunes experiències personals i reflexions sobre simplement seure, i farem una pausa. Quan tornem, tenia la intenció d'explorar un poc més què pot implicar simplement seure a la pràctica.
Els Fonaments de Simplement Seure
Fa temps, Sangharakshita, el fundador d'esta tradició, va dir: "Quan simplement seus, simplement seu. Quan simplement seus, simplement seu." "D'acord, gràcies per això. Què he de fer amb esta instrucció?", un es pot preguntar. Jo vaig sentir això durant molt de temps. En altres ocasions, va dir un poc més detallat que la primera afirmació: "No t'esforces. No intentes no esforçar-te." "No t'esforces. No intentes no esforçar-te." Si la primera era provocadora, què és la segona? Què en fem d'açò? Bé, ell es preocupava molt de no dir gaire més sobre simplement seure.
Si un ha practicat en este context durant un temps, pot haver sentit a parlar del nostre anomenat sistema de pràctica. És com un model, una plantilla per a altres pràctiques budistes que poden complir diverses funcions o tindre diferents "sabors" o "tons". Per exemple, parlem de pràctiques que són integradores. Açò vol dir que intentem aplegar-nos com a individus i ser més que una persona; ser un individu unit en lloc d'estar dispersos i que la nostra energia vaja d'ací cap allà. Parlem d'emocions positives o estats mentals positius, així que volem cultivar la benevolència, la bondat amorosa, la compassió, per exemple. També parlem de saviesa o insight, de vegades anomenat mort espiritual. Però no és només mort espiritual, sinó que també parlem de renaixement espiritual, en relació amb deixar anar la imatge de si mateix, el centrisme en un mateix, la identitat pròpia que pot interposar-se en el nostre camí i en el dels altres. Açò és el que implicava la mort espiritual; amb el renaixement espiritual, intentem estar en contacte amb, o contemplar, qualitats més despertes i lliures.
Estos són quatre dels cinc aspectes d'este sistema de pràctica, i açò és realment només un repàs ràpid d'un sistema sobre el qual es pot dir moltíssim. Però si mirem este model com una anomenada mandala, un patró circular o quelcom amb una orientació circular, sovint es col·loca simplement seure, o la receptivitat espiritual, al centre. Totes les altres coses que són més actives giren al voltant d'alguna cosa més oberta i no activa, potser fins i tot passiva.
D'una banda, Sangharakshita diu que simplement seure no és una meditació, no és una pràctica en si mateixa. No fer res, simplement seure allà i ni tan sols seguir la respiració, no es pot anomenar una pràctica de meditació. D'alguna manera, hem de fer-ho, però espere que entengueu el punt principal. No és res que faces, res que intentes, no intentes aconseguir res. No intentes no aconseguir res, etc. Així que és com una mena de koan vivent, i al mateix temps, ell diu que sense allò del centre que dóna suport a tots estos aspectes més actius en diferents direccions del sistema, tot el sistema s'esfondra. Així que necessitem activitat i necessitem obertura i receptivitat; activitat, passivitat, acció, no-acció, etc. Açò és només per a donar una visió molt ràpida de com en este context parlem d'este tipus de pràctica.
La Interacció entre Fer i Ser
En algunes tradicions budistes i altres, s'eleva este tipus de pràctica que és sense forma o no té un objecte, etc., fins al cel. I es considera una pràctica superior o més profunda. Però Sangharakshita és molt ràpid i clar en afirmar que este tipus de pràctica només funciona en relació amb pràctiques més actives. Per tant, no compleix la mateixa funció si es troba lliure, si és només seure completament desconnectat i pensar: "Quin sentit té això?".
Ell sosté que necessitem una interacció constant entre fer i simplement ser, entre meditar sobre la respiració o la bondat amorosa (que es podria dir que són més actives) i simplement seure.
Utilitza algunes paraules en els seus discursos que parlen d'activitat i passivitat, d'agafar alguna cosa i deixar-la anar, de mantindre alguna cosa i després obrir-se, d'acció i no-acció. Més tard, en els seus discursos, parla de meditar sobre la respiració i simplement seure; cultivar la benevolència i simplement seure. La respiració i simplement seure, la benevolència i simplement seure. Així que ell ho parla literalment com si haguérem d'alternar entre fer alguna cosa. Fins i tot tindre una aspiració i esforçar-nos de la manera correcta. No em malinterpreteu, no hem d'estar forçant-nos quan meditem, però sovint necessitem direcció i necessitem equilibri en no dirigir-nos, en no anar enlloc, en no fer res. Ell en parla com un ritme perfecte o una meditació perfectament equilibrada per a passar de l'activitat a la passivitat. Meditar sobre alguna cosa, simplement seure, meditar sobre alguna cosa, simplement seure.
Això del ritme perfecte o la meditació perfectament equilibrada, no sé què vos evoca a vosaltres, però vaig pensar que podria despertar una mena de perfeccionisme, veritat? Que hi ha una manera correcta de meditar. Així que volia matisar això un poc. Vaig pensar, bé, potser és un ritme consumat, o un ritme complet o una meditació perfectament equilibrada. Però el diccionari de l'Acadèmia Sueca també diu que si es tradueix la paraula "perfecte" de l'anglés al suec, també es pot obtindre excel·lent, fantàstic o meravellós. I llavors em va semblar un poc més redó. Vull un ritme fantàstic, meravellós en la meua pràctica de meditació. Vull que la meua pràctica de meditació i la meua vida espiritual siguen excel·lents, fantàstiques i meravelloses, exactament així.
Així, la manera en què ens relacionem en esta forma de budisme, en esta tradició específica, amb este tipus de pràctica oberta, receptiva, de "simplement seure", és que enriqueix l'activitat i l'activitat en la meditació enriqueix el simplement seure. Així que no es purifica l'una sense l'altra. Sí.
Si deixem de banda l'enfocament específic de la meditació, hi ha un altre ensenyament de Sangharakshita que crec que pot ser útil ací per a obtindre una perspectiva més àmplia, que no es tracta només del que faig, o del que no faig quan medite. Sangharakshita parla en un seminari sobre la gran mandala de l'apreciació estètica. De vegades, també se'n parla com la gran mandala de la inutilitat. Ser inútil és, pel que sembla, valuós.
La Mandala de l'Apreciació Estètica
El que ell diu ací, resumint tot un seminari en poques frases, és que hem de fer coses, volem aconseguir coses a la nostra vida, potser tenim una faena, tenim una família, volem cuidar el que siga. Conduir un retir, el que siga. Sí, hem de fer coses, és completament raonable. Però pot l'activitat i l'esforç ser una part menor envoltada, per exemple, de l'apreciació estètica? Podem simplement estar en un estat obert de ser, trobant les coses meravellosament boniques. I què passa si venim d'este lloc quan dirigim un retir o quan treballem a l'escola o en el que ens dediquem durant el dia? És com si intentara donar un context públic d'on podria sorgir l'acció i l'activitat a la vida. Ell en parla amb la paraula anglesa "light-heartedness" (lleugeresa de cor).
La inutilitat, la futilitat, la infructuositat. Ell ho eleva als cels. Ací parla d'un temps en què molts en este moviment estaven establint grans centres de retir, etc. Els va animar a treballar de valent, a meditar, però també a instal·lar les canonades de clavegueram al centre budista al mateix temps o en paral·lel. I intenta que treballen de valent i alhora entenguen que este treball de valent és només una part d'un context més gran de bellesa i apreciació.
Així, en el seminari diu: "No necessites justificar la teua existència sent útil; tu mateix eres la justificació de la teua existència. Així que no t'avergonyis de simplement seure i no fer res, alegra't i estigues orgullós d'açò, fes les coses espontàniament des d'una satisfacció i sentiment interiors. És una virtut ser tan decoratiu com útil. És una virtut ser tan decoratiu com útil." Ser decoratiu no es tracta de ser bonic o sexi, sinó de simplement ser exactament com eres en tota la teua glòria. No té res a vore amb l'aparença. El contrast és, per descomptat, amb ser útil tot el temps, ser productiu, ser competent, generar un salari, generar fruits i resultats de les coses tot el temps. Açò va bastant en contra de la nostra cultura, veitat? Simplement existir. I estar bé amb això. Simplement ser i simplement existir. I no preocupar-se del que pensen els altres si només existeixes. Exactament com eres ara mateix. Meravellós.
Espere que esta xicoteta explicació vos haja donat una idea de què intenta transmetre. I així podríem tornar a la meditació i dir: com meditaríem si férem de decoratius i no només d'útils? Arribaré a això més tard.
Reflexions Personals sobre Simplement Seure
Algunes reflexions personals sobre això: com potser vareu notar, quan vaig començar a escoltar això de "Quan simplement seus, simplement seu", em vaig frustrar tant. No sabia què fer-ne. Van passar molts anys fins que vaig sentir que tenia una relació pròpia amb el que podria significar quan m'asseia a meditar o si només es tractava de "simplement seure". No t'esforces, no intentes no esforçar-te... Sincerament, diria que em vaig perdre durant molt de temps amb estes frases, de vegades em sentia bastant perdut, bastant desesperat quan algú deia "simplement seu", pling, 40 minuts més tard: "Què he aconseguit? Res. He aconseguit no fer res? No, tampoc he aconseguit això." Així, com he dit, bastant perdut, bastant dubtós sobre què implicaria i de què tractaria això a la pràctica.
Vaig treballar i vaig trobar molt en la pràctica de simplement seure amb l'avorriment i l'apatia, una mena de relaxació total. Com un col·lapse en el simple seure on no tens ni idea del que passa. Molt de deriva o enfonsament. No sé què vos diu a vosaltres, però deriva és gairebé com somiar despert: "Oh, ni tan sols em concentraré en les meues respiracions ara, acabe ací, acabe allà." "Ah, sí, se suposa que no he de fer res." "Acabe ací, acabe allà, ah, sí, se suposa que no he de fer res." O enfonsar-se, que és només cansar-se molt i sentir-se abatut i confús al cap. Això també pot passar amb les teues accions, però potser encara més per a mi en este tipus de pràctica.
Així que per a mi, durant molt de temps va ser: "Si us plau, dieu-me alguna cosa més. Digueu-me què he de fer, doneu-me instruccions."
Arribaré a algunes instruccions que m'han sigut útils més tard. Però una cosa en la qual he reflexionat molt en relació amb esta pràctica és: on és la línia entre fer i ser, i no és que simplement ser siga en si mateix una mena de fer? Seguiu el que vull dir? "Ara no m'esforçaré", això no encaixa, simplement es trenca davant teu d'alguna manera. I potser és això el que vol esta pràctica, no ho sé, però em va frustrar durant molt de temps. Sí, és això.
Cada vegada més, intente integrar esta voluntat de simplement seure en la meua pràctica budista. Encara sent que simplement seure és, d'alguna manera, la meua pràctica d'avantguarda i rereguarda. De vegades, es diu que si tenim una avantguarda en la nostra pràctica, és on estem inspirats i anem cap a algun lloc. Anem cap a l'incert, però tot i així anem cap a algun lloc. Ací hi ha potencial i oportunitat. Mentre que la rereguarda és allò que no vol realment seguir-nos i arrossegar-nos a través de les nostres exploracions.
De vegades, simplement seure s'ha sentit com si hi haguera potencial. Realment podria desenvolupar-me ací si poguera "simplement ser", "simplement seure" més, tal com crec que intenten dir-me que hauria de fer més. I al mateix temps, s'ha sentit com el que realment no vull i no puc intentar portar amb mi quan explore entre altres coses la meditació i la meua vida budista, així que ha sigut un fil durant molt de temps.
Un altre dilema que he sentit és que, de vegades, cada vegada més, m'he adonat que puc caure de manera natural en un estat de simplement ser, però si m'assec per a simplement seure, llavors no funciona. No sempre, però sovint. Per exemple: "Ahà, de sobte la consciència es va obrir en un retir, o en meditació, o fins i tot en interacció de vegades," Però intentar recrear o tornar a trobar això per encàrrec, personalment m'ha semblat molt difícil.
Així que quan vaig decidir fer esta nit, tan prompte com ho vaig penjar a la pàgina web, vaig sentir amb força: "Què he fet? Jo, que trobe això difícil i desafiant, hauré de seure ací i dir-vos el bé que és i que n'hauríeu de fer més?" Sí, va ser una transició ràpida de la inspiració al dubte. Però una vegada m'he preparat, una vegada he reflexionat, una vegada he escoltat altres que han intentat dir alguna cosa sàvia sobre "simplement seure", tot i que no es pot dir molt, he adquirit una confiança bastant forta que l'he integrat amb el temps. No ho faig molt com una pràctica individual, on pense: "Ara em seuré i simplement seuré." Però s'ha anat infiltrant perquè l'he vist valuós de diverses maneres.
No entraré en detalls, però un exemple clar és que quan vaig començar a anar a retirs amb més silenci, vaig trobar molt desafiador estar en silenci fins i tot amb altres persones. Aviat vaig sentir a parlar de retirs en solitari, d'anar a un retir sol. Abans del primer retir de cap de setmana, era una mena de por, tres dies seguits, especialment por a la foscor. Vaig anar a l'altre retir diverses vegades seguides, fins a Centredharmagiri, al desembre, quan es feia fosc, per descomptat, a les dues, i em vaig quedar allà amb por a la foscor durant la meitat del dia. I realment em vaig esforçar. Hi havia molta compassió, però també una sensació que havia de sotmetre'm a açò. Estar més en silenci fins i tot amb altres. Estar més en silenci sol. Estar en un retir sol. I, com he dit, va ser bastant dur al principi. Ha esdevingut molt agradable i, per a la meua sorpresa, he fet més del que mai vaig pensar que faria.
Però en estar en un retir en solitari, per exemple, o en un retir de meditació silenciosa, s'obri molt espai per a simplement no fer res. Seure en una finestra, seure i mirar alguna cosa a la natura, mirar el cel, mirar el riu , simplement gitar-se i mirar el sostre, i tot això era, com he dit, de les últimes coses que volia dedicar més d'un minut. Però les últimes vegades que vaig estar en un retir en solitari, dues setmanes, una setmana, vaig eixir dels retirs i em vaig adonar que només havia fet res més que meditar. Hauria pogut meditar per a fer alguna cosa, però ha esdevingut una cosa de la qual realment puc gaudir o almenys sentir que val molt. I en el moment, potser és avorrit o sensible i sense sentit, però té un efecte, igual que la meditació té un efecte. Fins i tot he arribat a fer retirs en solitari més llargs, de poques setmanes, i he pensat: "Bé, què ha passat en estes dues setmanes? Cap emoció forta, cap gran dubte. He practicat." Sí, sí, el més desafiador ha sigut que m'he avorrit. Si això és el pitjor que passa quan estàs sol durant dues setmanes, puc sentir-me bastant satisfet. D'acord, això diu alguna cosa que esta pràctica potser dóna fruits al final.
L'exploració. Això de simplement ser. Així que respecte que Sangharakshita va dir quan simplement seus, només seu, i al mateix temps sent que he rebut ajuda pel camí perquè simplement seure ha esdevingut més un espectre. És a dir, puc anar de fer completament a fer un poc menys, fer un poc menys, ser un poc més, ser encara més i, finalment, potser amb alguns passos intermedis, arribar a un estat que pot ser més genuí, obert i receptiu. Així, el que hem parlat fins ara és potser més el misteri darrere de simplement seure. I quan tornem de la pausa que farem de seguida, tenia la intenció de donar algunes possibles pistes i trucs si sembla impensable simplement seure. Sense més instruccions, podreu tindre alguna cosa per a seguir. He pensat a donar-vos el que jo no vaig tindre quan vaig començar esta exploració. Així que tindreu alguna cosa per a mantindre-ho tot si sembla útil. Però vegeu si podeu mantindre eixe misteri en simplement seure també.
Consells i Orientacions per a 'Simplement Seure'
Com he dit, en realitat no es pot dir que "simplement seure" siga una pràctica o una forma de meditació realment, si es porta al límit. Entre altres coses, es tracta precisament de que si no tenim un enfocament específic, un objecte específic (de vegades es parla d'un objecte o àncora per a la meditació, és la benevolència o el desig de benestar, és la respiració, són les sensacions corporals, el que siga), i si llavors no tenim un objecte o àncora així, què fer, com fer?
Així que si sentiu que voleu alguna cosa que s'assemble a un objecte, he pensat a donar algunes possibles entrades. De vegades es parla que allò que d'alguna manera hem de recuperar o fins i tot recaure en simplement seure és la consciència àmplia. Consciència àmplia. Tan gran com siga possible la vostra experiència. I simplement reposar en ella. Açò implica que, encara que no seguim els alens, pot ser que encara notem que respirem. Perquè simplement seure no vol dir que hàgem de desconnectar res, sinó que es tracta més aviat de no enfocar-se o delimitar res, sinó que intentem només prendre tota l'experiència, una experiència àmplia, una gran experiència, podríem dir. Així que a això hem de tornar. Si sentim que necessitem recuperar-nos perquè ens hem cansat o distret o el que haja passat pel camí.
Diversos membres de l'Ordre que vaig escoltar un poc quan em preparava parlen de la importància de la postura i el cos. És interessant que un d'ells diguera que és encara més important en la pràctica de simplement seure ser curosos amb com seus i estar realment en el teu cos tant com siga possible. Així que és quelcom que podem explorar nosaltres mateixos. Un d'ells també va parlar que potser pot ser útil deixar que l'atenció repose més avall al cos, potser a les teues mans, potser a l'estómac o, com diuen els japonesos, el "hara", el baix ventre, en algun lloc prop del melic o un poc davall del melic, així que es podria vore si ajuda a baixar al cos quan la meua atenció està agitada. Açò no vol dir que si tenim una atenció àmplia, hem de ser més conscients d'eixe punt necessàriament, però podem aterrar al cos un poc més avall, potser ens ajuda a poder mantindre esta amplitud, grandesa i obertura.
En meditació es parla de vegades del cos energètic o el cos subtil, sensacions que no són palpablement físiques, no és algú que et toca la cuixa o si et pica en algun lloc, sinó sensacions més subtils, més fines. De vegades es pot parlar com a vitalitat física subtil i una formulació que vaig sentir fa poc. És una vitalitat física subtil. No es pot atrapar. Em senc viu, o les meues mans se senten més vives que cap altra part de mi, o el que siga, o sembla que fluïx i es mou d'alguna manera, però no és la circulació sanguínia, no és tan material com simplement sentir el teu cos on està assegut, així que es pot tindre curiositat per eixe tipus de sensacions.
Així que parlem d'interacció. No és que s'haja de dir ara simplement seure i punt final. Si no funciona, no sembla útil, reintroduïu alguna mena d'activitat. L'alè, metta, benevolència. Cultiveu l'activitat una estona. I després podem deixar anar de nou i vore què passa. Així que no sigueu massa blanc i negre en esta exploració.
El Moviment de la Relaxació
Un altre tipus de moviment que podem explorar amb curiositat en el simplement seure. Si mirem com ens esforcem, o quin tipus d'esforç podem tindre, tendim els humans a tindre un esforç que és forçat, estret i gros. Forçat, estret i gros, no sé si vos hi reconeixeu, alguna cosa s'ha d'aconseguir, força, estretament, és alguna cosa grossa. Podem buscar un esforç que siga més relaxat, que siga més ampli i que siga més subtil, així que hem parlat d'amplada i subtilesa ja. Pot l'esforç anar d'estar forçat, estret i gros a moure's cada vegada més i més i més en alguna mena d'escala cap a un esforç més relaxat, ample i subtil. Però més aviat que prémer un botó i deixar d'esforçar-se, puc baixar el volum o recalibrar com m'esforce? Espere que siga significatiu que hi haja alguna mena d'escala de grisos ací que va gradualment cap a l'altre estat.
Pel que sembla, hi ha una antiga paràbola budista que diu que la meditació pot ser com obrir la mà de la ment. Obrir la mà de la ment. Tan tancada com quan estem forçats, estrets i què havíem? Esforç gros. I llavors si simplement deixem que la mà s'òbriga. Així pot anar cap a una tensió relaxada, àmplia i subtil. Però no ho fem amb la mà, ho podeu fer amb la mà, tancada també, obrir, suaument, tancar, i obrir suaument i amb compte.
Em sent diferent al cor quan faig això, els alens són més lliures quan òbriga la mà. No només la mà i el braç es relaxen quan deixe d'estrényer, sinó també l'altre costat del meu cos i així successivament. No sé què experimenteu vosaltres, però es pot traduir eixe moviment a com es relaciona un amb la seua pròpia experiència? Si hi ha alguna diferència en l'extracció.
Però la relaxació, només per a ser superflu, la relaxació o la distensió no és el que potser usualment en el dia a dia pensem quan parlem de relaxació o distensió. Com la meua professora de ioga sol dir que no és un col·lapse el que volem. Crec que és molt eloqüent, no és un col·lapse. Anar, anar, anar, simplement saltar, arribar, lluitar, aguantar, el sofà. Ho feu vosaltres també? Jo ho faig. De vegades desitge molt fer-ho, i simplement tornar-me un toll, que mira alguna cosa prou entretinguda. I això també pot ser necessari, no és una crítica. Però si estem asseguts i meditant, no volem col·lapsar-nos, no volem enfonsar-nos en un toll, no volem desconnectar-nos totalment i estar en un lloc completament diferent fins que el rellotge sone al final de la sessió. Així que volem relaxar-nos, distendre'ns, però mantindre la vigilància i la presència al mateix temps.
Imagens i Metàfores per a la Meditació
Un altre... Així, quan es diu que simplement seure podria ser més figuratiu o amb més similars, sovint s'utilitza la imatge del cel o del mar per a parlar de simplement seure com a ajuda. Així, podem seure amb la consciència que darrere dels núvols hi ha sempre un cel blau o que davall les onades hi ha sempre aigua tranquil·la, més tranquil·la almenys. Sí, a la superfície passen moltes coses, però què passa allà, al fons, en esta enorme massa d'aigua que és un mar? Pot moure's però es mou probablement d'una manera completament diferent a la superfície. Si mirem el cel, varia constantment i passaran coses i fins i tot quan hi ha un cel pesat, gros, hi ha un cel blau a l'altre costat. Així que són imatges, semblances que podem utilitzar com a ajuda.
I el que estes imatges també apunten, potser especialment la semblança amb el cel, és que què passaria si ens identifiquérem menys amb el contingut de la nostra experiència? Ocells al pati interior, sistema de ventilació, un poc de cruixit amb el coixí de ventilació de la meditació i així successivament, o una imatge a la meua ment, un record, el que siga, pot ser interior i exterior. Si no les agafem tan prompte com apareixen, sinó que simplement les deixem venir i anar com núvols, llavors podem d'alguna manera estar en contacte amb el que es podria anomenar una mena de ment més gran. La ment xicoteta és eixe mico que salta de cosa en cosa i de branca en branca constantment. Mentre que volem recolzar-nos, podem obrir-nos a alguna mena de ment més gran, una consciència més gran, la consciència àmplia de la qual parlem i reposar en simplement ser conscient. Parle amb un de vosaltres de si és la pausa o algú altre m'ho va dir que simplement ser conscient és sense fer res. Així que, exactament, és molt senzill. Ja sou conscients. Parle amb un altre de vosaltres abans que començara la nit. Ací estem, conscients, presents. I inventem moltes coses ací, damunt d'això. Però d'alguna manera és un despreniment bastant senzill. I quan dic ment més gran, no vull dir la ment universal o Déu o alguna cosa així, només per a ser molt clar, tinc una ment més gran en termes de prendre una perspectiva més gran de la teua pròpia consciència i vore que davall o darrere de totes les xicotetes impressions individuals hi ha alguna cosa contínua en termes de presència, consciència i atenció.
Una imatge més o una imatge triple, així el següent Sangharakshita va dir de vegades, pel que sembla, cos com la muntanya, cor com el mar, ment com el cel, cos com la muntanya, cor com el mar, ment com el cel. Si heu estat en almenys tres de les meues coses, probablement heu sigut guiats en eixa meditació, és una de les meues grans favorites, simplement seure en una muntanya. Amb tot el que implica, profundament arrelada, es pot prendre eixa imatge tan lluny com siga possible, cor com un mar. Sí, passen coses a la superfície, però què hi ha allà davall? Tresors potser, qui sap. Es pot trobar en eixe cor. Ment com el cel, infinit, lluminós, potencials oportunitats per tot arreu i així successivament. Així que eixes tres imatges poden ser una manera d'iniciar el simplement seure. O tornar-hi si es necessita suport per a simplement seure.
Així que són algunes idees, entrades o perspectives que potser poden ser útils per a apropar-se a simplement seure.
Integrant el 'Simplement Seure' a la teua Pràctica
Ara, tinc la intenció de ser encara més concret i parlar de com es pot integrar simplement seure si es vol a la pràctica pròpia. La forma més habitual de parlar de simplement seure en esta tradició no és realment com a sessió de meditació independent, sinó que sovint en parlem com abans i després d'una altra pràctica. Així, quan us vaig dir al principi, el primer que vàrem fer, després que vàreu ser benvinguts allà i tal, va ser simplement aterrar. I és com simplement seure abans de fer una meditació intensa. D'acord, ací estic ara mateix.
De vegades, jo solia dir que la gent. D'acord, ens asseiem per a meditar, així que cale un moment. Després solia començar dient, i ara podem començar per no meditar. La primera vegada que ella em va dir això, vaig quedar tan confús com algú que va dir quan simplement seus, simplement seu. Però és totalment genial. Tens una idea preconcebuda del que és meditar. Deixa-ho anar. Què passa ara mateix i llavors probablement sabràs on et trobes i què necessites quan comences? Què medites? Per què medites? El gran art, el gran ofici, el gran misteri de meditar. Si has meditat en este context més d'unes quantes vegades, no només amb mi, probablement també t'hauran guiat d'eixa manera que algú et diu cap al final de la sessió "Ara pots simplement deixar anar, deixar anar la forma, deixar anar l'esforç, no necessites intentar meditar més, simplement seure, simplement ser i probablement és llavors quan has estat millor en les teues sessions quan has deixat d'estar en algun lloc tot el temps.
Així que podem començar amb una cosa tan senzilla com seure un o dos minuts més quan ens sentim preparats, tant si estem asseguts en grup com si estem a soles i això pot ser una manera d'assaborir el simplement seure un poc més.
Un dels meus mestres, diu que simplement seure funciona millor en diverses sessions curtes, més aviat que en una sessió llarga. Açò pot ser quelcom a provar també. Simplement seure 5 minuts, estirar les cames, meditació caminant o alguna cosa. Seure deu minuts, fer alguna cosa entremig, pausa, una sessió més.
Però també, com estàvem veient, la interacció i la rotació entre altres pràctiques. Per exemple, ell seia i descrivia que en els vells temps, fa diverses dècades, tenien retirs on alternaven. Era alternança constant. Respiració o metta, seguit de simplement seure, un poc de meditació caminant i així alternaven i tenien que com més avançava el retir menys meditació "fent", menys activitat, menys cultiu d'imatges i més i més espai per a períodes més llargs de simplement seure. Això sona com una manera prou bona. I d'estirar-se d'una manera agradable, a poc a poc, a poc a poc i llavors es pot continuar obert al misteri de simplement seure sense desanimar-se.
Una altra cosa logística bona és simplement seure després d'una puja o actes de veneració o rituals o recitar mantres. Crec que molts han experimentat això, tant si hi heu pensat com si no. Si heu estat en un ritual ací, si heu cantat mantres i tal, quan el mantra gradualment, orgànicament s'acaba o quan l'última estrofa de la puja s'ha recitat junts, tendeix a ser molt tranquil. Allà es pot simplement seure, simplement absorbir precisament el que és potser quasi més natural a vegades que intentar fer-ho quan meditem, fer-ho.
Podeu explorar-ho en meditació i fora de meditació. Això de no fer res, és una cosa que vaig esmentar abans, que he fet molt en un retir perquè he necessitat fer-ho molt. No fer res. A tot estirar estic assegut amb la meua tassa de te i mire per una finestra. Hi ha un llibre que s'ha traduït al suec que és l'art de la reflexió. En ell, Ratnaguna parla que abans de començar a no fes res. Descriu que té blocs a la seua agenda general als que ha escrit per endavant que no farà res. I llavors algú pregunta: "Podem vore'ns per a un cafè dimarts al matí?" "No, tinc... què fas llavors? Res." "Sí, però llavors podem vore'ns?" "No, faré no res. No tinc temps per a seure i prendre un cafè amb tu." Ell no diu l'última part, jo la afegisc, però és la intenció. Així que anima a reservar temps per a fer no res. Perquè llavors sap que la seua ment reflexiva anirà més profundament que si només passa de fer, a no fer, a fer, i a intentar reflexionar sobre alguna cosa.
*Aquesta es una traducció amb IA, de la xerrada en Suec: Göra, Vara Och Bortom.
Pots escoltar la xerrada en suec ací