La nostra resposta davant els problemes del món
Extracte traduit al valencià de la Conferencia de Sangharákshita: Evolution or Extinction: Current World Problems (1971).
Versión en castellano
Amics,
La primera cosa que he de deixar clara esta vesprada és que el tema particular sobre el qual vaig a parlar esta nit, és a dir, “Evolució o Extinció: Problemes Mundials Actuals, una Visió Budista”, no va ser triat originalment per mi. Fa algunes setmanes, uns amics meus en un altre lloc —en una altra ciutat, de fet— em van suggerir que parlara sobre este tema, i quan ho vaig pensar, quan li vaig donar voltes en la meua ment, em vaig adonar que, d'alguna manera, estava prou content de tindre l'oportunitat de parlar sobre este tema. Com la majoria de vosaltres, crec, sabeu, no és el tipus de tema sobre el qual acostume a parlar. De fet, puc anar tan lluny com a dir que, pel que recorde, encara no he parlat, és a dir, no he parlat en públic, sobre este tipus de tema abans. Com quasi tots sabeu, la majoria de les xarrades, la majoria de les conferències que hem tingut, al llarg dels últims cinc anys o així, davall els auspicis de l’AOBO (Amics de l'Ordre Budista Occidental), han tractat, d'una manera o una altra, de temes més o menys budistes, temes més o menys tradicionals, temes espirituals, a falta d'una paraula millor, o han tractat algun aspecte de la tradició budista en relació amb algun aspecte de la vida, el pensament, l'experiència moderna, etc. Per exemple, com molts de vosaltres sabeu de nou, hem tingut tot un curs de conferències sobre el Noble Sender Octuple, hem tingut tot un curs sobre l'ideal del Bodhisattva, també hem tingut, per exemple, xarrades, conferències, sobre la relació entre el Budisme d'una banda i, per exemple, certs aspectes de la filosofia, la psicologia, l'art i la psicoanàlisi occidentals per l'altra.
Però al mateix temps, a pesar d'esta diferència, a pesar d'esta, per dir-ho així, nova eixida, puc dir que hi ha una espècie de connexió, hi ha una connexió entre que jo done esta xarrada esta nit, sobre este tipus de tema, sobre el tema dels problemes mundials actuals, i les meues preocupacions en altres xarrades, altres conferències, més directament amb el Budisme, amb diferents aspectes del camí espiritual; perquè puc dir, d'una manera molt general, que el fet de donar conferències sobre Budisme, tant si és sobre el Sender Octuple, com si és sobre l'Ideal del Bodhisattva, com si és sobre el Budisme tibetà o si és sobre simbolisme, tot açò és part integrant de la meua pròpia vida i del meu propi treball com a budista. I puc dir que jo visc esta vida, esta vida budista, o tracte de viure esta vida budista, i em dedique a este tipus de treball, incloent-hi el fet de donar conferències, almenys parcialment, a causa de la visió que tinc dels problemes mundials moderns, o problemes mundials actuals. Per tant, en parlar esta nit sobre esta qüestió, en parlar esta nit sobre este tema, dels problemes mundials actuals des d'un punt de vista budista, de fet no estic tractant amb una cosa que siga per a mi d'interés, per dir-ho així, acadèmic o perifèric, o fins i tot només d'interés general; en cert sentit estic tractant d'aclarir a través d'esta conferència, a través de la consideració d'este tema, la mena de raó de ser de la meua pròpia existència, per dir-ho així, com a budista pràctic i actiu. No només un budista interiorment en la fe i la convicció, sinó també pel que fa a les activitats externes. Així que per a mi, per tant, en vista d'estes consideracions, esta conferència de hui, sobre este tipus de tema, representa una mena de quasi, es podria dir, autobiografia, almenys autobiografia filosòfica. Constituïx una mena de confessió de fe, perquè mostra, o mostrarà, espere, on estic i potser fins a cert punt per què estic on estic. I espere que açò quede clar fins a cert punt a mesura que avance.
Ara bé, quan, originalment, els meus amics en aquella altra ciutat em van suggerir que parlara sobre un tema d'esta índole, quan vaig començar a donar-li voltes en la meua ment, la meua ment va tornar enrere, va tornar enrere uns quants anys, va tornar a un lloc completament diferent, va tornar a un país diferent, fins i tot a un continent diferent, va tornar a l'Índia; i a l'Índia, com crec que quasi tots saben, vaig passar bastants anys, pràcticament vint anys, i al llarg d'aquells anys que vaig passar a l'Índia, vaig tindre l'oportunitat, fins i tot podria dir que estava obligat, d'assistir a una gran quantitat de reunions públiques. Els indis, si se'm permet dir-ho, tenen una debilitat positiva per les reunions públiques, grans reunions públiques, com més oradors millor. Si tens quinze o vint oradors, bé, això demostra que la teua reunió és realment reeixida; i si cadascun parla durant almenys una hora... meravellós! Tots estan molt contents, és una reunió molt bona, molt reeixida. I de vegades —tant els agraden, de fet, als indis estes llargues oracions— que de vegades, quan m'he alçat per a parlar, algú m'ha xiuxiuejat per darrere, "Has de parlar almenys durant dos hores!". Així de generosos són amb el seu temps, i amb el teu temps també, a l'Índia. Així que assistint d'esta manera a totes estes reunions, moltes d'elles a l'aire lliure celebrades a la nit sota una mena d'enlluernament de llum d'arc, moltes d'estes reunions a les quals vaig assistir es van distingir per un munt de discursos. I recorde que en este tipus de reunions un dels temes favorits dels oradors, és a dir, especialment dels oradors budistes o de la gent que parlava sobre Budisme, era el Budisme i la pau mundial. Vas a qualsevol mena de reunió budista, especialment a una gran reunió pública a l'Índia, tard o d'hora algú parlarà sobre el Budisme i la pau mundial. I estes conferències, estes xarrades o discursos sobre el Budisme i la pau mundial pràcticament sempre seguien un patró estàndard, qui fos qui estiguera parlant. En primer lloc, l'orador donava una descripció molt vívida, molt gràfica, de la terrible situació de la humanitat hui en dia. Es detenia en tots els tipus d'inundacions, foc, estralls de diverses classes: guerres, pesta, exemples d'egoisme humà, i per descomptat, hi incloïa la prevalença general de la violència, el deteriorament dels valors morals, la gent jove que ja no estava interessada en la religió, etc., etc. Pintava un quadre molt negre i ombrívol de veritat, i deia que estàvem a la vora d'un holocaust, etc., etc., i després, per descomptat, quan tot pareixia negre i sense solució, hi introduïa el Budisme. I deia, bé, el Budisme ensenya la no-violència, ensenya la pau, ensenya l'amor, ensenya la compassió, ensenya totes estes coses meravelloses i boniques, així que si tot el món es guiara pel Budisme, això és tot el que han de fer, llavors, per descomptat, hi hauria pau mundial, i tots els nostres problemes se solucionarien automàticament. I en este punt, per descomptat, tots els presents esclataven en aplaudiments espontanis, pensaven que meravellós era allò, i quina cosa tan meravellosa havia dit, i ell s'asseia radiant de satisfacció, ja saps, després d'haver dit tot açò; tots estarien contents i per descomptat el món seguiria com abans. [Riures]
Així que no seguiré esta línia esta nit. No pintaré un quadre de tots estos espantosos problemes mundials, problemes mundials actuals, i després diré, bé, mira, seguim tots el Budisme i tot serà bonic. No és que esta línia en particular siga falsa, no és això. Per descomptat, sabem, si tots al món seguiren el Budisme, si tots seguiren el Noble Sender Octuple, si tots s'assegueren i meditaren cada dia, si tots practicaren els quatre Brahma Viharas i tractaren de ser afectuosos i amables i joiosos i pacífics, bé, per descomptat, no només tindríem pau, tindríem el cel a la terra. Ho sabem. Però representa realment massa simplificació. És una excessiva simplificació. Simplifiques el problema, simplifiques la solució. En abstracte és bonic, però en la pràctica res pareix succeir. No sols això: un introduïx el Budisme, però per què introduir només el Budisme? Podries dir bé si tots al món seguiren, per exemple, el Jainisme. El Jainisme és fins i tot més estricte sobre la no-violència, etc. que el mateix Budisme. O suposeu que seguíreu certes formes d'Hinduisme, o de Taoisme, si tots seguiren qualsevol d'eixos, encara tindries pau mundial. Ni tan sols has de, necessàriament, introduir el Budisme. O podries dir que ni tan sols has d'introduir la religió. Suposeu que tots foren Humanistes, suposeu que tots seguiren Plató, o Sòcrates, o fins i tot Bertrand Russell, tindries pau mundial a l'instant. Així que la religió ni tan sols té el monopoli ací.
Així que este no és el tipus d'enfocament, este tipus d'enfocament massa simplificat, no és el tipus d'enfocament que intentaré fer esta vesprada. Potser també hauria de deixar clar que el que donaré és una visió budista dels problemes mundials actuals. No estic professant ni tractant de donar la visió budista, perquè podem dir que no hi ha "la visió budista". No hi ha cap mena de línia oficial del partit budista en açò ni en cap altra matèria. Així que parlaré només com a individu, només com a mi mateix, encara que, per descomptat, parle com un individu que ha sigut, al llarg dels últims trenta anys prou, espere, profundament influenciat per l'ensenyament budista.
Ara bé, estem preocupats, no ho oblidem, pels problemes mundials actuals. Però quins són estos problemes? En cas que els hàgem oblidat, en cas que estiguem tan contents i còmodes i Il·luminats asseguts ací, recordem-los, o recordem-nos, d'alguns d'ells; estos problemes, estos problemes mundials actuals són, per descomptat, de molts tipus diferents: són polítics, òbviament; són econòmics, quasi igualment òbviament; són socials; són ecològics —una paraula nova i favorita—; són psicològics —una paraula comparativament nova i molt favorita— i cauen en tota mena de divisions i subdivisions. Potser just al cap de la llista tenim el problema de la pau, la pau mundial; per descomptat, podríem dir que no hi ha problema de pau, perquè la pau en si mateixa mai és un problema; el problema és la guerra, el problema és la violència. Tenim el problema, és a dir, dels conflictes que sorgixen, que tendixen a sorgir, que a vegades esclaten obertament, entre estats nacionals sobirans. Al món tenim, no sé ara quants centenars d'estats nacionals sobirans: tots afirmen ser els únics jutges i àrbitres dels seus propis destins. I òbviament en algun moment els seus interessos entraran en conflicte, és a dir, col·lisió, fins i tot conflicte violent, col·lisió violenta, i sorgixen problemes. Açò ho sabem massa bé. I després hi ha tots els problemes relacionats amb la riquesa, o la falta de riquesa, problema de propietat, problema de distribució, etc. També hi ha el problema que coneixem, per exemple, de la discriminació racial, el problema, o més bé el fet, que certes persones són menyspreades, discriminades, simplement a causa del color de la seua pell i per cap altra raó. I hi ha el problema de la salut, el problema de com assegurar que cada xiquet, cada ciutadà individual creixca sa i saludable, no sols físicament sinó mentalment. Hi ha el gran problema de la salut mental, hi ha el gran problema de la malaltia mental, especialment en moltes parts del món occidental i occidentalitzat.
Recorde, com crec que he esmentat abans, que quan vaig tornar a este país en 1964, des de l'Índia, després d'haver passat vint anys a l'Orient, em va sorprendre molt, moltíssim, per no dir commocionar, l'alta incidència de trastorns mentals, problemes de diversa índole, fins i tot entre la gent amb qui estava directament en contacte —deixant de banda tota la gent de qui vaig sentir parlar, persones en hospitals psiquiàtrics, persones rebent tractament psiquiàtric— però fins i tot entre la gent amb qui estava en contacte, en el mateix moviment budista, semblava haver-hi una quantitat extraordinària de trastorn mental i malaltia mental, comparat amb la gent que havia conegut, entre la qual havia treballat, a l'Índia. Així que també hi ha este problema tan gran, fins i tot terrible, de la salut mental i la malaltia mental, que pareix, en tot cas, empitjorar més que millorar.
Hi ha el problema de la llei i l'ordre, el problema de com reconciliar les exigències de la llei, les exigències de l'ordre, amb les de la llibertat, especialment la llibertat personal. El problema, com diuen algunes persones, de la delinqüència juvenil, etc. I tenim, per descomptat —hui en dia sabem molt d'açò— el problema de l'ocupació, el problema de la desocupació. He de dir que personalment no crec que la desocupació siga un problema: és un pseudoproblema: el que és realment el problema és el problema de l'oci forçat. Pareix prou estrany que la gent que vol treballar no puga, i la gent que no vol treballar a vegades ho ha de fer. Així que hauria d'haver-hi una mena de redistribució de les hores d'oci. Que vagen a aquells que les poden usar, i que aquells que poden usar el treball, tinguen el treball. Pareix ser una cosa més aviat simple, però aparentment no ho és. I després hi ha el problema, si voleu, del paper de la dona en la societat. Hui en dia esta és una altra qüestió molt debatuda i discutida: quin és el paper de la dona? De fet, té algun paper? No hauria potser de ser simplement ella mateixa? No acceptar cap paper, no permetre que ningú li impose un paper? O potser hauria de trobar simplement el paper correcte, el paper que realment li escau, el paper que vulga, qualsevol paper. Estes són les coses que es discutixen hui en dia. I estos són només uns pocs, només uns pocs dels problemes que ens confronten, o almenys que ens toquen la màniga de tant en tant, i hi ha molts altres problemes d'este tipus, com estic segur que sabeu. Estic ben segur també que alguns de vosaltres teniu els vostres propis problemes favorits que no han sigut esmentats; potser esteu més aviat decebuts, potser esperàveu que esmentara el vostre problema predilecte, però no ho he fet. Però eixa no és la meua intenció, és simplement que he elaborat la llista tal com em venia al cap, però estic ben segur que hi ha molts altres problemes, alguns d'ells igualment urgents que els que he esmentat.
La Dimensió Global dels Problemes
Fins i tot es podria arribar a dir que la majoria d'estos problemes no són problemes nous, són problemes antics d'una forma o una altra, han estat amb nosaltres pràcticament des de l'alba de la història humana. Però hi ha alguna cosa nova en estos problemes, hi ha alguna cosa nova en tots, o quasi tots els problemes que he esmentat, i també en alguns que no he esmentat. El que és nou sobre la majoria, si no tots, d'estos problemes actuals ara, és el seu caràcter global. Cap dels problemes que he esmentat, pel que puc recordar, es limita a una xicoteta secció de la raça humana. Tots estos problemes, ja siguen polítics, econòmics, socials, directa o indirectament, ens afecten a tots en este planeta, a tots en este globus. Fins i tot si no ens afecten de manera molt forta i poderosa en les nostres vides personals, almenys en sabem alguna cosa i potser estem, almenys emocionalment, afectats per ells fins a cert punt. Abans no era així; abans, fins i tot potser fa cent anys, podia passar alguna cosa molt catastròfica en una part del món, que afectava a milers, fins i tot milions de persones, i la resta de la gent del món podia no saber-ne absolutament res. Podria haver-hi una guerra en un continent, un país, una guerra que es lliurava durant molt de temps, que era molt destructiva en termes de propietat i vida humana, molt tràgica, molt terrible, però les notícies d'eixa guerra podrien no arribar a la resta del món, o a moltes altres parts del món almenys, durant prou de temps, de fet, podria no arribar mai. Molta gent, la majoria de la gent, potser, no sabria absolutament res d'eixa guerra que estava esclatant o havia esclatat en aquella part distant del món.
Però este tipus de cosa, podem dir, ja no és possible. El que passe, en qualsevol lloc, és conegut per tothom a qui li interesse saber-ho quasi instantàniament, perquè una de les grans característiques, una de les grans peculiaritats de la història de les últimes dècades és esta facilitat de comunicació enormement augmentada entre els éssers humans. I és com si, podem dir, com si el món s'haguera encongit, com si el globus s'haguera convertit, literalment, en un lloc més xicotet, un planeta més xicotet. No cal aprofundir en açò, no cal emfatitzar-ho, és una qüestió de coneixement comú, encara que potser no sempre s'assenta tan decisivament en la nostra consciència, en el nostre coneixement com deuria.
La Nostra Reacció als Problemes Globals
Ara, quan sentim parlar d'estos problemes, quan ens confrontem a estos problemes, quan pràcticament se'ns forcen a la nostra atenció, quina, podem preguntar, és la nostra reacció davant ells? Sentim, per exemple, un nou esclat d'hostilitats al Vietnam, més lluites, més gent morta, més llars destruïdes, més orfes, més gent terriblement marcada i desfigurada. Llavors, quina és la nostra reacció? O sentim, per exemple, parlar d'una fam, posem per cas, a Bengala: gent morint de fam, no hi ha prou menjar per a tots. Bé, quina és la nostra reacció a això? O sentim, per exemple, parlar d'un disturbi racial, en un dels estats del sud dels Estats Units, o sentim parlar d'algun nou exemple de la contaminació de l'atmosfera per la indústria, potser per pluja radioactiva atòmica, alguna cosa d'eixe tipus. O suposem que sentim parlar d'una cosa completament diferent, suposem que sentim parlar de la darrera explosió demogràfica en alguna part del món. Llavors, quina és la nostra reacció quan sentim parlar d'estos problemes? Quan els veiem davant de nosaltres, davant dels nostres ulls, almenys en les pàgines del periòdic diari o en la pantalla de televisió? Bé, la nostra reacció inicial quan veiem almenys alguns d'estos problemes, quan en veiem exemples, la nostra reacció inicial pot ser molt forta, pot ser molt emocional, podem estar per un temps quasi arrossegats pels nostres sentiments. Pot haver-hi una reacció inicial, per exemple, d'indignació que una cosa així haja de passar, que hi haja un problema d'este tipus; potser una reacció de preocupació, que hauríem d'intentar fer alguna cosa; podria ser una reacció d'ultratge contra els responsables de perpetrar el problema, si és que es pot identificar un perpetrador, i pot haver-hi una reacció d'inquietud, d'ansietat: suposem que el problema ens atrapa, suposem que estem involucrats?
Així que estes són les reaccions inicials o algunes de les reaccions inicials que són possibles quan ens confrontem a estos problemes en una o altra de les seues nombroses i sovint molt terribles formes.
Quina és, doncs, la nostra reacció en sentir parlar d’aquests problemes? Quan els veiem davant dels nostres ulls, almenys a les pàgines del periòdic o a la televisió? Bé, la nostra reacció inicial en veure almenys alguns d’aquests problemes, en veure'n exemples, pot ser molt intensa, molt emotiva; podem deixar-nos portar pels nostres sentiments durant un temps. Pot ser una reacció inicial, per exemple, d’indignació davant la simple ocurrència de tal cosa, davant l’existència de tal problema; pot ser una reacció de preocupació, que hauríem d’intentar fer alguna cosa; pot ser una reacció d’enuig contra els responsables del problema, si és que s’aconsegueix identificar un responsable, i pot ser una reacció de temor, d’ansietat —suposem que el problema ens arriba, suposem que ens hi veiem involucrats—. Així doncs, aquestes són les reaccions inicials, o algunes de les reaccions inicials, que són possibles quan ens enfrontem a aquests problemes en una o altra de les seues nombroses i sovint terribles formes.
Però al final, molt sovint, massa sovint, ens envaeix un sentiment diferent, un sentiment diferent que ens domina. Massa sovint, quan el sentiment inicial d’indignació, preocupació, enuig o temor s’ha esvaït, ens ha esgotat, el sentiment que experimentem és simplement el d’impotència, indefensió. En reflexionar, veiem que el problema és tan gran, tan complicat, hi ha tants factors, tants agents. Sentim que nosaltres, per altra banda, som tan xicotets, tan febles, i que hi ha tants problemes, no sols un, sinó desenes, potser fins i tot centenars de problemes. Així que aquesta, molt sovint, massa sovint, és la nostra reacció al final: la posició a la qual finalment arribem, el sentiment que finalment ens domina, ens aclapara: que no podem fer res respecte a aquest problema, cap d’aquests problemes, que els problemes són massa per a nosaltres.
Amb freqüència, simplement intentem oblidar, diem. «Bé, és una llàstima, ho sent molt, però no puc fer res; així que, per a què amoïnar-me? Intentaré oblidar-ho, si puc». Així que tanquem el periòdic o apaguem la televisió i ens ocupem, potser tan bé com podem, de la nostra vida personal; intentem oblidar els problemes del món actual, els problemes del món, els problemes dels altres, i amb major o menor hedonisme intentem seguir endavant amb la nostra vida personal.
Ara bé, al meu parer, pensant-ho bé, aquesta actitud de simplement retirar-se dels problemes, de refugiar-se en allò personal en un sentit prou estricte, és en realitat una actitud indigna d’un ésser humà, d’algú que intenta ser un ésser humà en el ple sentit de la paraula. Representa una mena d’abdicació de la responsabilitat, es podria dir. Aleshores, sorgeix la pregunta: què farem? Admetem que un és indefens, o que sembla ser-ho des del principi, pel que fa a la solució d’aquests grans problemes. Suposant que un és indefens, bé, ho accepta, què farà? No pot simplement desviar-se, no pot oblidar, no pot retirar-se, no pot ignorar, aleshores, què farà?
Bé, el meu suggeriment és, per a començar, que comencem per intentar veure les coses, intentar veure-ho tot en perspectiva. De totes maneres, això mai està de més. Intentar veure no sols, per dir-ho així, els arbres individuals, a l’ombra dels quals ens trobem en eixe moment, sinó intentar veure el creixement i desenvolupament de tot el bosc. En altres paraules, intentar veure en perspectiva, no sols el present, sinó el passat, fins i tot el futur, si és que es pot albirar també el futur. Així que, si, mirem d’aquesta manera; si, intentem mirar el món; si, intentem mirar els problemes del món en perspectiva.
...
Les quatre accions fonamentals
Al meu parer, en aquesta conjuntura tan crítica de la història humana, tot ésser humà pensant pot i ha de fer quatre coses. Quines són aquestes quatre coses?
Primer, ha de desenvolupar-se. Segon, unir-se a una comunitat espiritual. Tercer, retirar el seu suport a totes les forces antiespirituals, és a dir, a tots els grups, i quart, exercir tota la influència positiva possible en qualsevol grup al qual inevitablement pertanga. Així que dedicaré la resta del nostre temps, que em tem no serà molt, a uns breus comentaris sobre cadascun d’aquests quatre punts.
1. Desenvolupar-se
Un ha de desenvolupar-se: què vol dir això? L’autodesenvolupament significa essencialment el desenvolupament de la consciència, o si es prefereix, de la ment, perquè en això consisteix el desenvolupament humà. No en el desenvolupament físic —sembla que hem arribat al límit, al cim—, sinó en el desenvolupament de la ment i la consciència. L’elevació de la ment, l’elevació de la consciència a un nivell de consciència cada vegada més elevat. Aquest és l’únic vertader desenvolupament humà: res material, res extern, sinó l’elevació del nivell de consciència, i ho aconseguim, principalment en el cas de la majoria de les persones, mitjançant el que anomenem meditació.
Clar que la meditació és una paraula molt utilitzada hui en dia, i el seu significat no sempre és clar, però què entenem per meditació? Ens referim a tres coses, tres nivells: primer, el que anomenem concentració, la integració de totes les nostres energies, personals i impersonals, conscients i inconscients, per a experimentar estats de consciència supra—com dir-ho?— supra-ego, estats de consciència suprapersonals; i tercer, la contemplació en el sentit de la visió directa, la visió directa de la ment pura i aclarida, de la ment en un estat de consciència superior, la visió de l’Últim, la visió de l’existència, a través, per dir-ho així, de les seues profunditats últimes: contemplació, introspecció, visió. Això és el que entenem per meditació: la integració de totes les nostres energies, l’elevació de la consciència per damunt d’allò personal i egoista a dimensions superiors i més àmplies, fins i tot còsmiques, i després la visió de la Realitat, la visió de la Veritat cara a cara. Aquesta és la meditació, a través de la qual vertaderament evolucionem i ens desenvolupem.
I, per descomptat, hi ha molts mètodes diferents, fins i tot dins de la tradició budista, com sabem. Però l’important és simplement trobar algú que puga ensenyar-te almenys alguns dels mètodes, o almenys un d’ells, i després practicar amb regularitat, perseverar. I en relació amb això, per descomptat, en associació amb això, intentar simplificar la vida tant com siga possible: aquesta és també una de les maneres en què un es desenvolupa: desfer-se de totes les coses innecessàries, els interessos innecessaris; no perdre el temps, com tanta gent ho fa, en contactes socials innecessaris, contactes en activitats innecessàries de diversos tipus. I, per descomptat, intentar basar la vida, la vida, cada vegada més en principis ètics, especialment el principi d’un sosteniment correcte, potser amb una faena a temps parcial, dedicant temps suficient a la meditació, l’estudi, la creació, etc.
I també, un altre aspecte molt important del desenvolupament personal: el refinament de les emocions mitjançant l’experiència de les belles arts, contemplant grans pintures i escultures, escoltant música, llegint poesia, potser fins i tot creant un mateix, si un així ho vol, si sent la inclinació, si sent un impuls creatiu interior. Tots aquests són mitjans per al desenvolupament espiritual personal.
I després, tindre un coneixement, almenys general, de la història, la història universal, la història de la humanitat, la història cultural, la ciència i la filosofia, les religions comparades i el misticisme; tots aquests són mitjans, totes són formes, mètodes, per al desenvolupament individual. Així que això és el primer que un ha de fer, en aquesta conjuntura històrica, d’una o altra, o de diverses de les diferents maneres que he suggerit: desenvolupar-se. I mai s’ha d’oblidar que aquesta és realment la primera consideració. Si no intentes desenvolupar-te, no estàs contribuint en absolut, per molt actiu que sigues externament, a la solució definitiva dels problemes mundials actuals; per descomptat, tampoc estàs fent res per tu mateix. En resum, l’autodesenvolupament és el desenvolupament de l’individu mateix.
2. Unir-se a una Comunitat Espiritual
En segon lloc, un hauria d’unir-se a una Comunitat Espiritual. Què vol dir això? No significa necessàriament unir-se a cap organització, sinó simplement estar en contacte amb la major quantitat possible d’altres Individus, Individus Vertaders, o almenys amb persones que intenten convertir-se en Individus Vertaders, tindre contacte regular amb ells, intentar, per dir-ho així, despertar el seu interès a través d’eixe contacte, fer el possible per despertar-los, despertar-se mútuament. D’aquesta manera, i per contacte amb altres Individus, Individus Vertaders, no es refereix sols a un contacte social superficial, sinó a una comunicació real, un intercanvi espiritual genuí, per dir-ho així.
Sabem, n'estic segur, que és molt difícil desenvolupar-se espiritualment per complet per un mateix. El suport, almenys al principi, d’una comunitat espiritual, és a dir, d’altres Individus amb interessos similars, és molt útil. Això no és sols com el suport psicològic del grup. No és sols una mena de calidesa que s’obté en pertànyer al ramat. Pertànyer a una comunitat espiritual, el contacte amb altres individus en evolució, és una cosa molt més desafiadora i exigent que això, perquè la comunitat espiritual exigeix quelcom que el grup no exigeix, sinó que ho desanima. La comunitat espiritual exigeix que sigues un individu, que comences almenys sent tu mateix, i després, a través de ser-ho, intentes entrar en contacte, en comunicació, amb altres individus emergents, convertint-te en un individu.
I, per descomptat, podem dir que la millor comunitat espiritual és aquella que conté almenys una persona més desenvolupada, més evolucionada espiritualment que les altres. A aquesta persona, en la tradició budista, la coneixem com a Kalyana Mitra, que significa un bon amic, un amic espiritual o, si es prefereix, un gurú.
També és molt important, dins del context de la comunitat espiritual, que tots els membres d’una comunitat espiritual en particular tinguen la mateixa perspectiva, actitud o enfocament general cap a la vida espiritual; que tots seguisquen més o menys els mateixos mètodes espirituals; en cas contrari, podria resultar-los difícil ajudar-se o fins i tot comprendre’s entre si. Si ho volen, alguns membres de la comunitat espiritual poden viure sota un mateix sostre i formar, per dir-ho així, una comunitat espiritual resident, però això no és essencial. L’essencial és el contacte regular entre els membres de qualsevol comunitat espiritual, entre individus, un contacte real.
3. Retirar el suport a totes les forces antiespirituals
En tercer lloc, s’ha de retirar el suport a totes les forces antiespirituals. Es podria dir molt sobre aquest punt, però el temps prem, així que millor seré breu. Per forces antiespirituals ens referim a tots els grups, agències, etc., que no permeten, o fins i tot desanimen, d’una forma o altra, directament o indirectament, el desenvolupament de l’individu com a tal, o fins i tot s’hi oposen obertament. Aquests grups poden incloure la família, el partit polític, el sindicat, l’església, l’estat, etc. Tots aquests grups es nodreixen i deriven la seua força dels seus membres individuals. Per tant, s’ha de debilitar, si és possible, al grup com a grup retirant el propi suport personal.
Algunes persones, alguns extremistes, diríem, fins i tot intentarien retirar el suport a l’estat, com la mena de gran grup suprem de tots els grups. Però això és molt difícil, encara que, en un cert sentit, podria ser desitjable. Així que, en la mesura que siga possible, retira el teu suport a totes les forces antiespirituals, a tots els grups que s’oposen al desenvolupament de l’individu; en cas contrari, estaràs espentant en dues direccions alhora: d’una banda, intentant ser un individu; de l’altra, donant suport a les mateixes forces que t’impedeixen ser un individu. Així que retira el teu suport a eixes forces.
4. Exercir influència positiva en els grups inevitables
En quart i últim lloc, un ha d’exercir una influència positiva, és a dir, en direcció a la individualitat, en tots els grups als quals inevitablement pertany. No pots evitar tindre un cercle social de persones que no desitgen ser individus; pot ser que hages d’anar a un lloc de treball, pot ser que hages de viure a casa. D’acord, si és necessari, si és inevitable, no importa. Però sempre que sorge de l’oportunitat, alça la veu i actua dins del context del grup, fins i tot si hi ha oposició o falta de comprensió. Defén l’ideal de la individualitat i intenta actuar en conseqüència; intenta influir en el grup, o millor encara, en els individus potencials dins del grup, cap a la vertadera individualitat. Mai et deixes portar pel grup, si és que pertanys a algun. Intenta representar, fins i tot dins del context del grup, els valors individuals.
Aquestes són les quatre coses que un ha de fer en aquesta conjuntura crítica de la història mundial. Permet-me recordar-les perquè són molt importants.
En primer lloc, un ha d’intentar desenvolupar-se personalment. Això és el primer.
En segon lloc, unir-se a una comunitat espiritual: mantindre’s en contacte amb altres persones o persones potencials.
En tercer lloc, retirar el teu suport a totes les forces antiespirituals, a totes les forces o grups que debiliten l’ideal de la individualitat, i...
En quart i últim lloc, exercir tota influència positiva, és a dir, en direcció a la Individualitat, que pugues en aquells grups dels quals, inevitablement, formes part.
...
Fa uns dies llegia un poema molt bonic d’una poeta moderna, que acabava amb un to prou terrenal. L’autora concloïa dient: «Què som?». Es referia al que anomenaríem individus. Va dir: «Som cucs de terra». Ser un cuc de terra és un ideal molt elevat. Som cucs de terra perquè simplement cavem sota els fonaments de l’ordre existent, i el cuc de terra és una criatura molt humil i insignificant. Però si suficients cucs de terra caven sota els fonaments fins i tot dels edificis més alts i resistents, afluixen la terra, per la qual cosa aquesta comença a ensorrar-se, els fonaments s’afonen, i hem de ser molt més així, cucs de terra.
Així que després de llegir aquest poema, li vaig dir a una amiga que estava amb mi: «Potser no seria mala idea tindre una revista i dir-li 'El Cuc de Terra', perquè aquesta és realment la nostra funció, ser, per dir-ho així, cucs de terra». Així que, si un nombre suficientment gran de persones, d’individus, són, per dir-ho així, com cucs de terra, cavant, cavant, retirant el seu suport, afluixant la terra, aleshores aquestes —no sols aquestes estructures, aquests grups—, sinó també els problemes mundials actuals associats a elles, podria dir-se que col·lapsaran.
El centre de gravetat dels assumptes mundials es desplaçarà si això ocorre; es desplaçarà del grup o grups en conflicte a les comunitats espirituals que cooperen, directa o indirectament. I quan això s’aconseguisca, quan, per dir-ho així, la influència de les comunitats espirituals dels individus supere la dels grups com a tals, aleshores la humanitat en el seu conjunt, pràcticament, haurà passat a una nova etapa evolutiva superior de la història humana, al que podríem fins i tot descriure com un cinqué període de la història humana. I tot això és possible, tot això es pot aconseguir.
Però és un gran i terrible "però", i pot ser que no ens quede molt de temps. Per tant, en aquesta situació, és el deure de tot ésser humà reflexiu avaluar seriosament la seua pròpia postura. És deure de tots considerar seriosament la perspectiva que almenys un budista té sobre els problemes mundials actuals.
Extracte traduit al valencià de la Conferencia de Sangharákshita: Evolution or Extinction: Current World Problems (1971)